apunts/notes

La transmigració de les ànimes en la gnosi

---

<< Tornar

---

Any 2010

De J. Doresse. A GNOSTICISMO, en el llibre HISTORIA RELIGONUM de C. Bleeker

És probable que la gnosi prengués del platonisme la creença en la transmigració de les ànimes. Incorporà aquesta creença fantàstica a tots els detalls fabulosos de la topogrofia infernal i celeste que li oferien les visions de l'altre món creades per la mitologia greco-egípcia, el pitagorisme i els escrits apòcrifs de l'AT. En conseqüència, el destí de cada individu s'exposa, en abandonar el cos, a una varietat de judicis i proves. És cert que, en el cas de qualsevol dels escollits puresa la qual és garantida per tots els sacraments de la Gnosi, el seu trànsit vers a les portes de la Llum es realitzarà sense por a retornar. Amb cada etapa, l'anima representa als «guardians fronterers», els poders que vigilen els accessos al cel, els «segells» i les paraules místiques que obliguen als guardians a franquejar-li el pas; per una «columna lluminosa» —la Via Làctia— ascendeix cap a la lluna, frases les quals corresponen als períodes en què està plena de guspires de llum provinents de les regions inferiors, i que després envia cap a dalt, al món superior de la llum. En les fronteres d'aquest món es troben els llocs del baptisme celestial, amb les seves fonts i arbres custodiats per figures que semblen ser àngels o altres entitats fantàstiques, entre les que es troben sembla ser també, diversos profetes (Gamaliel, Jaume, Teopemte, Samló) de la Gnosis elevats a aquesta funció celeste; aquests guardians completen la purificació dels escollits abans de que, introduïts entre els Fills de la Llum, s'uneixin a la «raça sense rei» dels fills de Set.

Dintre del capítol: La salvació personal. Pàgs. 542-543

ÀNIMA I MATÈRIA
“Un dia la matèria s’alçà i descobrí en la llunyania la Llum divina i volgué prendre-la. Déu deliberà aleshores sobre com rebutjar-la. I com no tenia cap mal per oposar-hi envià una ànima que hauria de mesclar-se amb ella, i que després, en desprendre-se’n, causé la seva mort”.

Alexandre de Licòpolis

Cita extreta de “L’Evangeli càtar”, de Miquel Figueras i Vallès

Aquest personatge religiós nasquè al s. III a Licòpolis (Egipte). Fou pagà, i després maniqueu instruït per uns deixebles de Mani, d’altres autors diuen que el conegué personalment. Després es convertí al cristianisme i assolí el càrrec de bisbe. Els seus escrits mantenen influències d’aquestes tres etapes. En ells critica als maniqueus a Tractatus de Placitis Manichaeorum (Tractat contra les opinions dels maniqueus) i també les insuficiències de la moral cristiana. Interpretà els textos de Plató des d’un punt de vista proper al cristiansme (neoplatònic).

Etiquetes: creença gnosi bonshomes catarisme occitània ànima matèria alexadre de licòpolis llum déu