apunts/notes

El catarisme a la Corona Catalano-aragonesa

---

<< Tornar

---

Any 2010

És cert, allà on el catarisme gaudí de més implantació fou a Occitània, però Catalunya també el conegué, i de ben aprop. Podem parlar d'un catarisme autòcton més tardà i atennuat que en el cas occità, però existent. Després, amb les persecucions, el seu nombre augmentaria, així com també ho van fer cap a les valls italianes. Com ja sabem, les relacions entre Catalunya i Occitània eren molt estretes i venien de lluny. Ramon Berenguer III es casà amb Dolça de Provença, heretant la sobirania de Carcassona i Besiers. I a través de la seva esposa, la Provença, Millau, Gavaldà i el Carlat. Tot i que Carcassona fou llargament disputada entre els comtes occitans i catalans, van haver de tancar l’afer ocupant-se més tard, de la defensa d’Occitània. El Bearn mateix també era de titularitat catalana, que fou heretat per Gastó VI de Montcada. Amb el casament de Pere el Catòlic i Maria de Montpeller, s’incorporà aquesta rica ciutat a la Corona.

Amb tot això ¿podia estar al marge la Corona Catalano-aragonesa del catarisme? Doncs no. Cal recordar que foren molts els nobles desposseïts i cavallers occitans, anomenats faydits que cercaren refugi no només en les nostres terres, sinó en la pròpia cort catalana de Jaume I, com és el cas del fill del malaguanyat vescomte Trencavell de Carcassona i tot el seu sèquit, en la seva majoria càtars.

Les grans ciutats també els veieren, sobretot Lleida, de la que en J. Ventura ens diu que n’era un bullider. Altre cas ben notable fou el cas de Perpinyà. Gairebé tota la nostra vessant pirinenca n’era plena de càtars, com fou el cas de Castellbò (a l’Alt Urgell), on ho eren en quasi tota la seva majoria, la qual cosa el haver donat refugi i confraternitzat amb ells, li costà exhumació al propi vescomte Arnau de Castellbò i a la seva filla Ermessenda. També en tenim notícia d’ells a Andorra. I sobretot, en les noves terres de la Catalunya Nova.

Com també a Mallorca, València i molt possiblement a Múrcia i a Sevilla. Tot sigui dit, calia gent per a poblar els nous territoris, primerament, aprofitant la seva experiència militar (els faydits) i després l’activitat repobladora, atreta per les Cartes de Poblament, a la recerca d’una nova vida. Alguns van participar en les campanyes militars de conquesta contra els àrabs. D’altres que manejaven diners, s’establiren en el teixit comercial de les ciutats que creixien amb l’empenta i dinamisme propis dels ss. XII-XIII, integrant-se en les classes mitjanes i populars. A Barcelona, no només a la ciutat, també al Maresme. al Pla del Llobregat, a Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Mataró, Dosrius, Llinars...

Lleida conegué importants corrents migratoris provinents del Llenguadoc, La Gascunya, Poitiers, Montpeller cap altres nombroses localitzacions occitanes així com de la Catalunya Nord, atrets pel tràfec comercial de la ciutat i pels generosos privilegis atorgats en el poblament de les noves terres.

A la província de Lleida parlavem anteriorment de Castellbò (a l’Alt Urgell), també n’hagueren a Gòsol (Berguedà i a Berga mateix), a Josa del Cadí, a Tuixèn, i així fins a la majoria d’indrets Pirinencs. Altres indrets com a Agramunt, Cervera (La Curullada), Balaguer, Sanaüja, Castelldans...

Tarragona també, afavorida la seva presència amb els abans esmentats privilegis de poblament. Tarragona capital fou escenari des del seu arquebisbat de nombrosos acusats d’heretgia en les seves presons. La Serra de Prades i la del Montsant, apareixen en els processos inquisitorials on es constaten la presència de petites comunitats de bons homes, i així a l’Arbolí, Siurana, Cornudella de Montsant, Porrera...

A Girona, per exemple tenim el cas de condemna per heretge i propagació del veguer de la Cerdanya, Guillem de Niort, se’l condemnà a presó perpètua el 1236. Puigcerdà, que donà el cas de dos germans d’aquesta població que defensaren Montsegur, com foren Joan i Berenguer de Das així com Joan de Carol. En constatem també amb un catarisme autòcton i refugiat. A Olot, on sembla que hi hagué algun episodi de violació d’esglésies per alguna suposada heretgia. I al Rosselló, on la seva gran majoria de senyors eren càtars, com foren per dir-ne’n alguns Ot de Paretstortes i Arnau de Muhadons (que combateren a Montfort), Robert de Castellrosselló, Pere de Fenollet, Hug de Saissac, Oliver de Termes i molts altres que en J. Ventura ens relacionà tant bé al llarg de la seva obra.

Recollim del Viage literario a las iglesias de España, Pàg. 253, Volum XVII, alguns noms vinculats al catarisme i que van ser, tant abans com posteriorment, perseguits per la inquisició. Villanueva ens recorda el document d'homenatge i jurament, que rendiren els barons a l'infant Pere, havent estat declarat hereu pel seu pare Jaime I. Curiosament, el primer en encapçalar la nombrosa relació de barons és el nostre comte Ponç hug d’Empúries, seguits després de G. de Creixell, P. de Santa Eugènia, J. de Cruïlles, P. d’Ortafà, B. de Portella (càtar), J. de Barbarà (defensor de Queribús), J. de Rocabertí, B. de Castellrosselló (càtar), hug de Seissac (càtar), R. de Termes (fill de d’O. de Termes, càtar) i d’altres més que, directa o indirectament, estigueren relacionats i sabien ben bé qui eren els bons homes.

Molts d’aquests també tindran una activa participació en les conquestes catalano-aragoneses de Mallorca, València, Múrcia, Sicília... aprofitant la seva experiència militar (els faydits) i de la mà de molts repobladors, atrets per les Cartes de Poblament, a la recerca d’una nova vida.

El suposat últim perfecte cátar: Guillem de Belibasta

Guillem de Belibasta nasquè a Cubieres (Capcir) i va ser deixeble dels Autier, la tradició el considera l’últim perfecte càtar. Segons en R. Nelli, ingressà en el catarisme a rel d’una baralla amb un pastor a qui matà per la qual cosa fou detingut en companyia de Felip Dalairac, i el 1310 va ser empresonat a Carcassona, a la presó inquisitorial, de la qual conseguí evadir-se arribant a Lleida el 1312. Belibasta anà visquent per Lleida fabricant pintes (pectines tectorum) de teler, o sigui de teixidor, tasca que es combinava amb la del pastoreig. Belibasta contactà amb la família Mauri se Sant Mateu, donat els contactes establerts en la seva estada a Lleida, a Flix i a Tortosa. En aquesta última ciutat hi romangué durant dos anys amb la finalitat d’estalviar i poder-se comprar el seu propi ramat. El 1315 sabem que s’instal·la a Morella, on s’hi estigué durant sis anys, això li permetia acudir a les reunions que els càtars de la zona i d’altres de Catalunya feien a Sant Mateu. Hem de dir que durant els primers anys d’exili de Belibasta, vivia en companyia de l’ancià Ramon de Tolosa, que donat a que ja era massa gran no podia treballar.

Amb tot això, començaren les sospites. La inquisició envià a un espia anomenat Arnau Sicre per tal de prendre a Belibasta mitjançant un parany. Sicre era un delator que havia estat membre d’una família càtara, tot i que la inquisició matà a la seva mare a la foguera, acceptà les cinquanta lliures que li oferien per a delatar a cada heretge que trobés i, a més a més, la possibilitat de recuperar el patrimoni familiar perdut. El delator arribà a Sant Mateu el 1318, i fou acollit en la casa d’un sabater on treballà. Més tard coneixeria als Mauri i després seria introduït en les reunions que hi feien a Sant Mateu, coneixent per tant així a Belibasta. Tot i això, el que seria l´’últim perfecte càtar, no les tenia totes sobre en Sicre, hi desconfiava.

Sicre s’abssentà amb l’excusa de que havia de trobar-se amb la seva tia Azalaïs, però de fet, la trobada era amb el temible inquisidor Jaume Fournier, a qui li possaria en antecedent de tot l’afer herètic de Sant Mateu. Aquest, acceptà el pla i les condicions d’en Sicre, donant-li carta blanca. El 1320, Sicre tornava a Sant Mateu. Els havia d’enganyar dient-los que la recerca d’Azalaïüs havia estat tot un èxit i que els espera va al Pallars i a més a més disposà el casament de la seva filla Ramona amb Arnau Mauri, per la qual cosa els proposà i demanà que Belibasta i Arnau els acompanyès.

Un any més tard, tots tres emprengueren el viatge cap el Pallars. La primera nit la feren a Beseit (a casa d’Ermessinda Mauri), la segona nit a Ascó, on intentaren fer parlar a Sicre a través de la beguda, però aquest aguantà el tipus. El día després, Belibasta i Sicre arribaren sols fins a Flix, fent nit a Roca. El quart día a Lleida, i el cinquè a Agramunt, on Belibasta, mitjançant el crit d’unes garses13 interpretà allò com una senyal de mal auguri, i que per tant se li estava preparant una trampa. Tres díes després, havent passat per Trequet, Castellbò fins arribar a Tírvia, fou detingut, d’allà el portaren novament a Castellbò esperant el seu trasllat a Carcassona on seria novament jutjat. Finalment. el que hom suposa l’últim perfecte, fou cremat a Vila-roja-Termenès el 1321.

La detenció, delació i mort de Belibasta, provocà la dispersió de les últimes comunitats càtares de Sant Mateu i Morella, després, alguns serien detinguts, altres hagueren de cercar refugi en altres indrets com a Peníscola i Lleida.

L'ESCLAVATGE BALCÀNIC DEL S. XIV

En Jordi Ventura ens parlà d'un catarisme posterior a Catalunya, datat en els segles XIV que, a resultes de l'esclavatge balcànic del qual ens nodriem aleshores tingué nova presència a casa nostra. La majoria eren dones. Amb una especial atenció a les que es dedicaven als serveis domèstics., les quals serien afectes al catarisme en la seva versió balcànica. Ventura apuntava la possibilitat que, algunes d'aquestes, influïssin en l'entorn familiar, en especial al dels nens i nenes de les que tenien cura. Aquí tenim un testimoni que ens il·lustra aquesta teoria. La secta dels albanesos, era una altra denominacio que rebien aquests càtars. També fa que sigui interessant, l'anàlisi moral que fa el mercader barceloní, en un ple exercici d'humanitat. Podria aquesta Maria haver intervingut d'alguna manera en què el seu amo mudès la seva sensibilitat a favor seu i a favor del dret a la llibertat?

"Et manumitesc —disposa un mercader barceloní el 1400— i et faig i t'anomeno franca i lliure, a tu Maria, esclava i captiva meva, que vas ser de gènere d'albanesos, doant i concedin-te, a tu i als teus, la pura i perfectíssima llibertat..., et restituesc al dret natal i antic i a la llibertat i al dret primer, segons el qual tots érem nascuts lliures, quan no s'havia introduït la manumissió perquè l'esclavitud era ignorada."

Teresa Vinyoles
Esclaus: bestiar amb rostre husermà. Pàgs. 49 i 50.
El Temps d'història. Núm. 8

Etiquetes: carcassona Trencavell Ramon Berenguer III Dolça de Provença ESCLAVATGE BALCÀNIC ALBANESOS Ermessenda faydits Carlat Montpeller Castellbò Gòssol Tuixén Montsegur Saissac Muhadons càtar teixidor Belibasta Perpinyà Oliver Carol