apunts/notes

Relacions occitano-catalanes

---

<< Tornar

---

Any 2010

Simpaties i represàlies.
Confiscació de béns, penes, multes i càstigs contra els càtars i simpatitzants

Encara em trobo a sovint autors que postul·len que el sentiment occitano-català és un invent modern a resultes dels brots nacionalistes de la Renaixença i del Felibrisme. Residu d’aquest “pancatalanisme” nostre tant ferotge! Només cal documentar-se una mica per veure que no és així. Són nombrosos els testimonis de l’època on anuncien aquesta germanor, i per tant, aquesta teoria que menysprea aquest llunyà lligam és del tot falsa i manipul·ladora des de l’ignorància l’espanyolisme cavernari. Recullim aquí un fragment d’un vers que el trobadors Albert de Sisteron, composà el 1120:

Monges*, digat, segons vostra sciencia,
qual valon mais, Catalan o Francés:
e met de sai Guascuenha e Proença,
e Limozin, Alvern’e Vianés,
e met de lai la terra dels dos reis.

* Aquest era el nom de la seva dona
FONT: GEOGRAFIA DE CATALUNYA. Vol. II. pàg. 632. Editorial: AEDOS, 1968.

«Monges, digatz ! Segon vòstra consciéncia, quines son los que mai vàlon : los catalans o los franceses ? E vos cal metre deçà Gasconha e Provença, e Lemosin, Alvèrnhe e Vienés. E vos cal metre delà la tèrra dels dos reis.»

Li agraeixo profundament, aquesta traducció que el sr. Jacme Taupiac (a través del sr. Enric Garriga) em remeté en l’occità estàndart, la qual corrabora aquesta profunda germanor catalano-occitana en aquest llunyà periode medieval, a les primeries del s. XII, tot ben lluny del “romanticisme” de la Renaixença com alguns ens volen fer creure.

D'altra tipus d'exemples sobre les estretes relacions occitano-catalanes:

Al comerciant Bernat de Lleida se li confisquen els béns que té a la ciutat per motius d'heretgia, i a més a més, els que posseix a Besiers (Llenguadoc). Això ens dóna una idea de la magnitut i poder de les activitats comercials.

Un càtar narbonès tingué casa a Vallporrera (Tarragona), i rebé a sovint al càtar bergadà Arnau de Bretós en companyia de Guillem Català. Font: J. Ventura

Cal dir que els occitans, no havien renunciat en cap moment a què en Jaume i intervingués per a recuperar els seus domini i els dels seus vassalls occitans, tot i després el Tractat de Corbell. En Lluís Nicolau d’Olwer, en el seu treball Jaume I los trovadors provensals, es recull, a mode de testimoniatge, com durant el regnat de Jaume I, aquests li demanen al monarca que intervingui i aturi l'ocupació d'Occitània per França. Se li demana, anima, excita i prega, que prengui part (així també com al rei d'Anglaterra) i, a mesura de què passa el temps, se l'arriba a insultar de traició i d'haver-los abandonat a la sort dels ocupants del nord:

"Pera nosaltres Jaume I es lo prototipo, l'espill de cavaller, per a ells [els provençals] un traïdor que trenca sos juraments, assessina sos enemichs y no venja l'ultratge que a son pare inferí la creuada del Comte de Montfort; en nostre concepte fóu lo governant activíssim que no donant-se punt de repòs conquería reyalmes, firmava tractats, promulgava lleys... en llur concepte un home indolent que-s dexava arrebassar les terres y los dominis... per a ells era un covart, duent contra los serrahins les armes que devia esgrimir contra los francesos, tan sols perque sobre d'aquells era més fàcil la victoria".

Jaume I los trovadors provensals. Pàg. 390

Relacions entre el comtat d'Empúries, càtars i occitans:
Hug IV d’Empúries. El 1244 guerrejà al bisbe de Girona amb l’ajut de tropes occitanes, per l’etern motiu, d’unes propietats. De fet els bisbes gironins actuaven com a veritables senyors feudals, i recorrent a l’acció bél·lica quan els interessava. Curiosament, és l’any en què caurà Montsegur. Uns soldats catalans es lliuraren a la defensa d’un dels més emblemàtics refugis de l’església dels bonshomes, altres soldats occitans, combateren al costat del comte empordanès contra la mitra gironina. Sembla ser que, aquest contingent de soldats occitans, dels quals altres autors se’n refereixen com a tropes albigeses, trobaren refugi en terres comtals. I, paradoxalment també, els templers s’involucraren militarment amb el seu suport al comte emporità. No em negareu que resulta paradoxal…

Aquest comte fou excomunicat, juntament amb els seus nobles com foren els casos de Dalmau de Creixell, A. de Soler i Pons Egidi, per fer costat a la causa occitana.
Sabem que Bernat de Portella, lluità a Tolosa contra els croats.

Dalmau de Creixell, lluità a Muret al costat del nostre monarca. Donà suport en les guerrilles contra els invasors francesos, posant-se a les ordres del comte de Foix i del de Tolosa, cinc anys després de Muret (1218). Aquest mateix any, apareix per Lleida acompanyant el seguici del jove monarca, i també el 1219 per Girona. Aquest cavaller estigué a les ordres tant del pare com del fill.

Etiquetes: Lleida Narbona confiscació càtars Hug IV d'Empúries Dalmau de Creixell Empordà Dalmau de Creixell Montsegur Empúries càtars