apunts/notes

• HISTORIOGRAFIA DEL CATARISME A CATALUNYA

---

<< Tornar

---

Any 2021

Per Jaume Cluet

El Catarisme en aquests inicis del segle XXI ja no és un tema exclusiu d´historiadors, acadèmics, especialistes i hermètics sinó que abasta un immens públic que poc o molt ha sentit parlar, ha llegit o s´ha interessat a través dels diversos media contemporanis, d´un dels fets mes significatius que succeí en plena època medieval com fou la Croada contra els Albigesos, anonemats també Càtars o “Bons homes i Bones dones”.
La figura del pastor protestant occità nascut en el departament estatal francès de l´Arièja, Napoleó Peyrat, és la que marca els inicis del redescobriment del catarisme sota una inicial perspectiva històrica en la França del segle XIX del romanticisme i de la restauració borbònica posterior al període revolucionari i napoleònic, ja que incidí de manera clara en un renovat interès per les velles petjades dels càtars per terres occitanes i les annexes catalanes. Nascut a la vila rural occitana de Bordes-sur-Arize l´any 1809, el trobem com a estudiant de teologia a la facultat dels protestants de Montauban al 1825 però no serà fins l´any 1847 que va rebre la consagració pastoral a Paris, essent nomenat immediatament pastor-auxiliar de Saint-Germain-en-Laye dins de la regió parisenca. Ja des dels anys 40 del segle XIX començà a mostrar interès per la poesia, la història i, molt en particular, pels antics càtars. Posteriorment a l´any 1860 durà a terme una peregrinació al “pog” i castell de Montsegur que trobà en un estat ruïnós i deplorable tal com ho descriu la seva muller en l´escrit titulat À travers le Moyen Âge però que va permetre definitivament la rehabilitació de la memòria històrica d´aquest singular indret. A partir del 1870 apareix la seva publicació més notable coneguda com l´Histoire des Albigeois i, posteriorment, l´any 1876 passarà a militar dins de les files intel·lectuals del Felibritge occità que s´abocà a una profunda recuperació dels signes d´identitat cultural occitana. Finalment la mort li arriba l´any 1881 a Saint-Germain-en-Laye.
A Catalunya, el moviment del Felibritge occità que comença a difondre dins del marc del romanticisme la recuperació de la literatura dels trobadors medievals i la història albigesa, té també el seu equivalent en el jove moviment de la Renaixença catalana impulsada per l´humanista Antoni Bofarull, el filòleg Milà i Fontanals i el gran poeta Víctor Balaguer, entre d´altres. En el cas concret de Bofarull, l´any 1842 va estrenar en un teatre barceloní amb un gran èxit una obra escènica dedicada al rei Pere el Catòlic. Així mateix, en l´edició de la seva coneguda Història crítica de Catalunya del 1876, els episodis de la Croada albigesa hi tenen un gran protagonisme.
Tot i que el Felibritge occità i la Renaixença catalana varen néixer i evolucionaren de manera diferent i separada, a partir de la dècada del 1860 s´establiren els primer contactes. Occitans i catalans compartien de manera comuna l´antiga cultura lírica dels trobadors i una tradició política emmarcada en la derrota de Muret que va permetre el redescobriment de la identitat d´aquest passat comú catalano-occità. Mitjançat la germandat lingüística de les parles catalanes i occitanes i també dels episodis medievals ultrapirinencs de la corona catalano-aragonesa és com es consolidaren aquestes relacions en ambdós costats del Pirineu.
Ja entrats en el segle XX, i concretament a l´any 1900, Joaquim Miret i Sans amb motiu del seu ingrés a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, de la que posteriorment en fou secretari durant disset anys, hi presentà el seu treball “La expansión y la dominación catalana en los pueblos de la Galia meridiona”, on hi exposà amb nous criteris d´investigació la incidència negativa de la croada albigesa en l´expansió de la corona catalano-aragonesa en els territoris occitans. Recordem que fou un dels set fundadors de l´Institut d´Estudis Catalans i, alhora, un dels organitzadors del primer Congrés d´Història de la Corona d´Aragó.
En aquest ambient particular, quasi privatiu, dels intel·lectuals catalans, cal esmentar també dos figures cabdals com Martí de Riquer qui va reunir un notable fons bibliotecari sobre el mon dels trobadors amb la seva relació indirecta amb el catarisme que va plasmar en la seva esplèndida obra “Los trovadores”. Alhora destaquem la figura de culte en la Barcelona dels anys 60, Juan Eduardo Cirlot, integrant del prestigiós cercle “Dau al Set” que més enllà del poeta, musicòleg i crític d´art es va interessar pel catarisme, tot i que no escriví al respecte, i també les disciplines medievals hermètiques, essent l´autor del preuat i reconegut mundialment “Diccionario de Símbolos”.
També en aquesta dècada dels anys 60, un pro occitanista català, nascut a Barcelona el 1932 que emigrà de ben jove cap a França i els Estats Units, fugint de l´ambient asfixiant estatal del franquisme i del nacionalcatolicisme i que, posteriorment, ja de retorn a Catalunya, va exercir com a professor de la Facultat d´Econòmiques de Barcelona des de l´any 1968, fou en Jordi Ventura i Subirats qui va publicar un minuciós estudi monogràfic dedicat als inicis de la croada albigesa sota el títol de Pere el Catòlic i Simó de Montfort (1960). També destaquem un subsegüent assaig, Alfons el Cast, el primer comte rei (1961) i un altre titulat: Els heretges catalans (1ª edició del 1963) on el catarisme hi juga un rol primordial. Això fou possible gràcies al suport del sacerdot intel·lectual Pare Miquel Batllori en aquells difícils anys de la dictadura franquista,. Actualment Jordi Ventura i Subirats, està considerat com el modern impulsor dels estudis del catarisme a Catalunya pels seus notables treballs d´investigació ja que era un gran coneixedor de la cultura occitana, llengua que dominava a la perfecció i es va moure per diferents biblioteques i arxius estatals francesos (Paris, Tolosa, Carcasona, etc...) on estaven a disposició els documents medievals de la Inquisició contra els càtars.
Dins de l´àmbit de la cultura catalana, a l´any 1969 l´andorrana Montserrat Palau Martí, nascuda a Barcelona l´any 1916 i formada a l´escola de bibliotecaris de la Mancomunitat catalana amb un posterior doctorat a la Sorbona, publicava en el Butlletí de la Bibliothèque Nationale de Paris el treball titulat Le Catharisme et ses conséquences sur l´estatut politique de l´Andorre. Posteriorment, també des d´Andorra, l´historiador i autor teatral, Esteve Albert i Corp, nascut l´any 1914 a Dosrius (El Maresme) amb una prolífica obra literària, publicava els anys 1983 i 1985 un parell de treballs sobre l´afer del catarisme titulats Arnau de Castellbó, De Caboet a Paris passant per les Valls d´Andorra i amb posteritat l´any 1998, Missió i destí de Catalunya i Occitània, havent estat, alhora, un dels principals promotors de la singular Nit de Càtars al Castellvell de Llinars del Vallès del 5 de Juny de 1987 (amb publicació pròpia dels actes d´aquella memorable nit) on també hi participà el famós Lluis Racionero.
Lluis Racionero i Grau, nascut a la Seu d´Urgell el 1940 i mort recentment el març del 2020, fou un dels mes brillants intel·lectuals catalans del anys 60 que va estudiar a Barcelona enginyeria industrial i ciències econòmiques i es desplaçà a Berkeley (California) entre el 1968 i 1970 per obtenir el Doctorat en Urbanisme, on hi visqué els grans moviments contestataris i contraculturals. Exercí de professor de microeconomia a Esade i a la Facultat d´Econòmiques i com a professor d´urbanisme a l´Autònoma de Madrid, alhora que va ser un notable consultor internacional en urbanisme. Del 2001 al 2004 fou director de la Biblioteca Nacional d´Espanya. Fou també un autor que va escriure indistintament en català com en castellà. Dos de les seves obres mes significatives foren la famosa novel.la Cercamon del 1982, un relat brillant sobre el món dels trobadors, els càtars i la Catalunya medieval i El Mediterráneo y los bárbaros del Norte del 1985, trencador assaig on es confronta els dos estils de vida de l´històric i civilitzador sud i l´incipient i tecnològic nord d´Europa, que haurien d´haver convergit en una utòpica societat equilibrada.
Tot i així, hem d´esmentar que abans, en plena dècada dels 70, es va fundar el CAOC, el Cercle d´agermanament occitano-català amb doble seu a Barcelona i Tolosa de Llenguadoc i amb l´objectiu de fomentar les relacions entre les cultures catalana i occitana, continuant l´antiga tasca de l´Oficina de Relacions Meridionals fundada el 1930. Així, dins del mateix CAOC, una sèrie d´entusiastes, entre ells l´escriptor Jordi Bibià, varen crear mes ulteriorment als anys 90 la secció dels “Amics del càtars” amb la finalitat de divulgar la història del catarisme aprofitant el renovat interès per la temàtica que esclatà en el transcurs d´aquells anys. També dins d´aquesta dècada dels 70, concretament a l´any 1978, es publica a Mallorca l´assaig “Cátaros y occitanos en el reino de Mallorca” de Gabriel Alomar que fou un destacat urbanista i arquitecte mallorquí conegut per haver dissenyat la reforma urbanística de la ciutat de Palma de Mallorca, essent autor de nombrosos llibres d´urbanisme, art i arquitectura. En la següent dècada dels 80 destaquen dos autors catalans de l´Estat francès que publicaren diversos assaigs sobre diferents episodis del catarisme com Mathias Delcor que escrigué diversos treballs de la presència càtara a la Cerdanya i, molt especialment, Jordi Costa i Roca que publicà una erudita biografia sobre el darrer “faidit” que va defensar el castell de Querbús de l´atac dels croats francesos amb el títol: Xacbert de Barberà, lleó de combat: 1185-1275.
Ja entrants a la prolífica dècada dels anys 90 destaca l´any 1994 la publicació del llibre Els Càtars, problema religiós, pretext polític d´en Jesús Mestre i Godes que obtingué un èxit rotund de públic i que va revifar definitivament l´interès pel catarisme a Catalunya però que provocà una sonora polèmica ja que l´historiador Jordi Ventura el va acusar d´haver plagiat l´obra de l´escriptora francesa Anne Brenon, Le vrai visatge du catharisme. Jesús Mestre, antic pèrit tèxtil fou un gran afeccionat a l´història i l´assaig i serà després de la seva jubilació que obté un rotund èxit en la temàtica del catarisme ja que en successius anys publica també Viatge al País Càtar (1995), el Somni d´Occitània (1996), Els Càtars, la vida i la mort dels Bons Homes (1997), Contra els càtars, la implacable repressió de l´església (2002) i Els càtars explicats als meus néts. Curiosament el Juliol del 1995 la Fundació de la desapareguda Caixa de Catalunya va reunir en el nº 14 de la seva publicació semestral NEXUS, en el monogràfic dedicat al catarisme un ventall de la flor i la nata dels millors especialistes entre els que destaquem Anne Brenon, Jean Duvernoy, Isabel de Riquer i Victoria Cirlot, etc...També dins de la mateixa dècada destaca la figura d´Antoni Dalmau i Ribalta, nascut a Igualada l´any 1953, és un polític català que va exercir com a President de la Diputació de Barcelona i vicepresident del Parlament català, així com professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull i autor de més d´una vintena de llibres destacant com especialista en la història del catarisme mitjançant la seva novel.la Terra d´oblit, el vell camí dels càtars (1997), la guia de viatge, Una Escapada al país dels càtars (2002), Els càtars (2005) i El testament de l´ últim càtar (2006). Alhora apareixen altres publicacions de viatges pel País càtar com La Guía de los Cátaros: Ruta herètica de España, Francia y Andorra (1998) de l´autor barceloní Ernesto Milá i La Guia singular del País Cátaro (1998) de Montse Rius, especialista en rutes per terres occitanes. Així mateix destaquem tres notables publicacions, Càtars i Catarisme a Catalunya (1996) dels autors Anna M. Adroer, historiadora i arqueòloga i Pere Català i Roca que fou historiador, així com estudiós de l´arquitectura dels castells i alhora un preuat fotògraf; Crònica del càtars, el somni occità dels reis catalans (1996) de Xavier Escura i Dalmau, historiador i editor, i també del mateix autor Càtars i Trobadors, un viatge il.lustrat a l´Occitània del segle XIII (1998). En aquest final de dècada ressalten alhora els treballs de recerca del monjo de Montserrat, Cebrià Baraut que tractaria de la incidència del catarisme a la diòcesi d´Urgell, també la publicació de la Revista CÀTAR que commemora la primera setmana càtara de Catalunya a la ciutat de Granollers del 31 de maig al 7 de juny de 1998 i tot just el 1999 Ezequiel Gort, arxiver municipal de Reus, incideix en la important presència dels darrers refugiats càtars a les muntanyes de Prades i de Montsant.
Ja entrats en el segle XXI, l´any 2000, l´anglès René Weis de la prestigiosa Universitat College of London publica el seu interessant assaig en anglès sota el títol “The Yellow Cross, The Story of the last Cathars 1290-1329” per l´editorial Penguin Books i que immediatament serà traduïda al francès i també en castellà on dedica alguns capítols als darrers càtars escapats del territoris pirinencs occitans per motius inquisitorials i que cercaren refugi deixant les seves petjades al transitar per L´Empordà, Andorra, Alt Urgell, la Cerdanya i el Berguedà amb el Cadí, El Pallars Sobirà, la ciutat de Lleida, La Segarra, Les Garrigues, Conca de Barberà, la Terra Alta, Ribera d´Ebre i el Priorat amb el Montsant i àdhuc en els territoris limítrofes catalano-aragonesos-valencians dels Ports de Besseït (Valderrobres, Morella i Sant Mateu). És un remarcable treball d´investigació que partint del magnífic assaig d´Emmanuel Le Roy Ladurie “Montaillou, village occitan de 1294 à 1324” publicat l´any 1975 i que amplia amb més profunditat aportant un camp innovador d´investigació centrat en els darrers episodis del catarisme fins la caiguda de Guilhem de Belibasta, conegut com el darrer càtar. Fet que comportarà el renovat interès per part de la historiografia anglosaxona ja que el nord-americà Damian Smith publicava l´any 2010 l´interessant obra “Crusade, Heresy and Inquisition in the Lands of the Crown of Aragon” que assoleix un treball molt ben documentat sobre els orígens i el desenvolupament del Tribunal de l´Inquisició a la Corona d´Aragó.
Continuant en aquesta primera dècada del nou mil·lenni i segle XXI, a l´any 2003 a la Fundació Arqueològica Clos (Museu Egipci), es desenvolupà un Curs Monogràfic sobre la religió dels càtars que va ser dirigit pel Doctor en Filosofia de l´Universitat Autònoma de Barcelona, en Josep Montserrat (especialista en cristianisme-maniqueisme-gnosticisme) qui de forma magistral impartí amb una excepcional profunditat de coneixements sobre la temàtica. També a l´any 2003, per primera vegada es duu a terme una acurada traducció al català de La Cançó de la croada contra els albigesos a càrrec del catedràtic en Literatura catalana medieval, Vicent Martines Peres i Gabriel Ensenyat Pujol, doctor en Història Medieval per la Universitat de les Illes Balears. Alhora tenim la publicació del llibre La utopia dels càtars a l´any 2005 per part de Francesc F. Maestra, geògraf i investigador nascut a Granada l´any 1956 qui també amb Fèlix Villagrasa publicaren l´any 1998 el llibre “L´ultim càtar” en base a una entrevista i conversa amb el mestre Jordi Ventura i Subirats. Un altre llibre sorprenent que aparegué el mateix any 2005 fou, Els nostres càtars (2005) per part de Jordi Bibià i Balada, dissenyador gràfic i investigador nascut a Barcelona l´any 1967 que rastreja les petjades càtares als territoris de l´antiga Corona d´Aragó al llarg de la ruta del camí de Sant Jaume, havent publicat amb anterioritat altres treballs com Apunts de viatge per les terres dels bons homes (2001), Al voltant dels càtars (2002) i Els càtars a l´antic comtat d´Empúries i el castell de Quermançó (2012). Així mateix en les Publicacions de l´Abadia de Montserrat l´any 2008, Josep Nuet i Badia (especialista en excursionisme botànic i científic) i Lluis Willaert Garcia (odontòleg i investigador en temàtica occitana), ambdós socis del Centre Excursionista de Catalunya, publicaren un acurat treball d´investigació geogràfica a partir de documentació històrica verificada en relació al mític tresor càtar sota el títol Montsegur-Puigcerdà per la ruta del tresor càtar i el camí de Vauban. Sorprenentment l´any 2007 el rus Yohann Bereslavskiy, qui es presenta en altres escrits amb el pseudònim Juan del Grial, nascut a Moscú l´any 1946 publica a Barcelona l´exòtic llibre Catarismo XXI, en el que fa una interpretació “sui generis” de la temàtica, obviant referències i estudis històrics i fundant un particular “Centro Càtaro” que va estar operatiu a Barcelona durant uns anys al carrer Taxdirt, movent-se actualment per Alacant.
Excepcionalment l´any 2009 el prestigiós músic internacional Jordi Savall (Igualada 1950), qui fent palès el seu tarannà cultural, artístic i humanístic, publica a Bellaterra (Barcelona) amb títol en llengua francesa, Le Royaume oublié: La Croisade contre les Albigeois, la Tragédie cathare un magnífic monogràfic mixte Llibre-Disc amb 3 CD dedicat al catarisme i traduït en 7 llengües (francès, anglès, occità, castellà, català, alemany i italià) amb la col.laboració especial en la part literària dels especialistes Pilar Jiménez; Manuel Forcano, Anne Brenon, Francesco Zambon, Martin Alvira, David Renaker, Sergi Grau i Antoni Dalmau, i en l´apartat musical hi participaren Montserrat Figueras, Pascal Bertin, Marc Mauillon, Lluís Vilamajó i Furio Zanasi conjuntament amb La Capella Reial de Catalunya – Hesperion XXI.
Ja dins de la darrera dècada a l´any 2012, Eduard Berga i Salomó, de la Fundació Rosacreu de Barcelona i el Centre d´Estudis Càtars que dirigeix i que disposa actualment de gran part del fons bibliogràfic del desaparegut CEC (Centre d´Études Cathares) de Carcassona (per iniciativa pròpia i compra particular) publica el llibre El Catarismo en la tradición espiritual de Occidente que fa un acurat anàlisi del pensament religiós del Bons homes. Aquest mateix any 2012 el jove Sergi Grau Torras, nascut a Terrassa el 1978, Doctor en Filosofia i Llicenciat en Història per l´Autònoma de Barcelona que alhora forma part de l´equip del musicòleg Jordi Savall a la Fundació Centre Internacional de Música dedicada a la recerca històrica, publica l´interessant llibre Cátaros e Inquisición. Continuant amb les seves tasques de recerca, el mateix autor publica l´any 2016 el sorprenent llibre La invenció dels Càtars, un llibre per descobrir la veritable naturalesa dels Bons Homes. Un altre autor i investigador medievalista com Jesús Ávila Granados publica l´any 2013 una exitosa novel.la titulada “El último hereje” qui ja anteriorment a l´any 2005 va publicar l´assaig “La mitología cátara”. L´any 2014 la secció de Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona presenta un recull d´estudis d´especialistes universitaris en remembrança de la batalla de Muret sota el títol 800 anys després de Muret, els trobadors i les relacions catalano-occitanes, on hi trobem signatures tan significatives com Vicenç Beltran, Simone Ventura, Saverio Guida, etc... Els següents anys 2015 i 2016 vàries novel·les sobre els càtars continuen omplint el mercat, El càtar de la Granadella d´Esteve Canet i Muntadas, diplomat en dret i nascut a Barcelona el 1964 i El càtar proscrit de Jaume Clotet, llicenciat en periodisme, treballant com a Cap de premsa del departament de Governació de la Generalitat i, sobretot, “El càtar imperfecte” del periodista Victor Amela que va obtenir el preuat premi de les lletres catalanes Ramon LLull. L´any 2015 es publica el llibre Pere Mauri, l´últim pastor càtar per part de l´alemany Wilfried Beck. També en el transcurs del mateix any es publica un petit i exòtic llibret titulat el Secret de Catalunya on els càtars en son protagonistes per part de l´autor japonès Ichiro Hirose amb la col·laboració de la barcelonina Marta Montcada. Així mateix en el 2015 fou presentada la primera Tesi doctoral dedicada específicament sobre la qüestió del catarisme en àmbit estatal a través de la UNED, a càrrec de l´investigador de la Seu d´Urgell, Carles Gascon sota el títol “La disidencia cátara y sus bases sociales en la Cataluña de los siglos XII-XIV” qui ja amb força anterioritat, l´any 2002, havia publicat un valuós assaig “Càtars al Pirineu català”. I, ja més recentment, l´any 2018, sota l´auspici de Karen Stöber amb altres participants del Grup de Recerca en Estudis Medievals de la Universitat de Lleida, es publica el monogràfic “Creences a l´època medieval: Ortodòxia i Heretgia”. Alhora, en el mateix any, en terres valencianes de Castelló, es va activar el “Portal telemàtic” Camins dels Càtars amb vocació de promoció d´un Itinerari cultural europeu a refrendar pel Consell d´Europa que pretén relligar els Camis d´Exili de Belibasta i els seus seguidors des d´Occitània fins les Terres del Maestrat, tot prosseguint la tasca ja iniciada, molt anteriorment a l´any 1998 pel Consell Regulador dels Bons Homes del Berguedà, al promocionar el Camí de Berga a Montsegur.

Jaume Cluet

Etiquetes: septimània càtars bonshomes catarisme occitània orfisme orfeu egipte grècia historiografia Jaume Cluet