apunts/notes

• LA REINA PEUDOCA DE TOLOSA DE LLENGUADOC

---

<< Tornar

---

Any 2020

Vet aquí que una vegada hi havia a Occitània, una reina anomenada Austris, era l'esposa del rei got Euric. Aquesta era gentil, brillant per la seva modèstia i amabilitat que la ciutat de Tolosa l'envoltava de veneració fins i tot pels més desfavorits. També tenia fama de ser molt treballadora, i tenia una filosa màgica que mai no es buidava. D'altres autors diuen que Déu no volgué que una criatura tan virtuosa abracés l'adoració pagana, per la qual cosa li va enviar la lepra i aquesta li deformà els peus, de tal manera que semblaven el d'una oca. Però ella demanà ajut a Sant Sadurní, i va ser batejada i es va guarir. En la seva vellesa, es retirà a fer vida eremítica a una gruta.

L'existència de la reina fou real, el que ja és més dubtós, és això del peu d'oca, i se suposa — entre d’altres teories—, que fou una mala interpretació de la iconografia del sarcòfag on fou enterrada, al confondre's els plecs del vestit, amb una pota de l'au. Una història que des de la realitat, ha acabat modelada pel mite i amb un cos d'elements i de símbols que ens evoquen a una tradició hermètica que s'ha perdut o distorsionat.

Però aquesta no fou l'única figura femenina que patí una malformació. Els peus de la reina de Saba també tenia el mateix aspecte. Berta, mare de Carlemany, tenia un peu molt més gran que altre, etc. Les seves representacions escultòriques no són únicament localitzades a Occitània, sinó que també n'hi havia a la resta de la Gàl·lia. Per Gérard de Séde, el mite de Peudoca, té el seu origen amb els «pobles ànecs» que, provinents del sud de la península Ibèrica, arribaren fins al sud-oest de la Gàl·lia.


EL SENYAL DE LA POTA DE L’OCA

La simptomatologia de la lepra a la pell, té certes similituds amb la pell d'aquestes aus. Per alguna cosa a l'Edat Mitjana, s'obligava als leprosos a portar la marca d'una pota d'oca cosida a la roba, estigma que després seria adoptat pels no menys misteriosos i menyspreats cagots.

Des d'antic que les oques han estat considerades com els millors vigilants donada la gran alarma que fan quan alerten de l'arribada d'intrusos. Les oques salvatges són animals migratoris, i els antics empraven aquests itineraris com a mode de referència per a fer els seus desplaçaments. Pels egipcis aquests i la família d'anades, tenien un caràcter sagrat, s'empraven per allunyar el mal i acollir el renaixement. En el capitoli romà, per ex. aquestes eren unes excel·lents guardianes. Al claustre de Barcelona encara i són, tot conservant la tradició de la seva patrona, Santa Eulàlia. Un d'aquests traçats migratoris, coincideix amb el camí de Sant Jaume, pel qual alguns, segueix també el camí de les estrelles, i

S'han establert certs paral·lelismes amb la pota de l'oca i la creu de forma 'Y', senyal emprada també pels picapedrers en especial que treballaren al llarg del Camí de Sant Jaume. A Puente la Reina (Navarra), tenim un crist crucificat en una creu en forma de pota d'oca. La similitud entre la marca de la petjada de l'oca, les creus dels templers o l'occitana és molt evident. Cal dir que aquests picapedrers van estar a sou dels templers, recordem que la seva principal missió fou la de dotar i protegir els camins de peregrinació. Tot i ser molt més antic, se suposa que fou aquesta orde qui introduí el joc de l'oca a Europa. Aquest joc va més enllà de l'entreteniment. No és un joc competitiu sinó d'aprenentatge i perseverança, amb un recorregut que, al llarg de les seves 63 caselles, amb les seves alegries i entrebancs, és totalment comparable amb la vida mateixa. Joc cosí germà dels laberints, però aquestes ja són figues d'altre paner.

Etiquetes: septimània càtars bonshomes catarisme occitània Sant Roc Plaça nova Montpeller Itàlia Pandèmia Covid-19