apunts/notes

EL MAL EVITABLE

---

<< Tornar

---

Any 2016

L'home escolta el dimoni que l'instrueix, de la mateixa manera que un nen escolta l'home fet.
Heràclit


Sovint em pregunto quina és la veritable natura del mal. Una resposta reduccionista i despreocupada, ens diria que és l'absència del bé. Però les absències també en són còmplices, tant, com les indiferències. De fet, en la manifestació de la creació i en la natura, aquests conceptes no existeixen, són dos termes completament abstractes els quals hem establert des de l'enteniment de la nostra condició humana. És a dir, des que l'home existeix i des que les diferents religions n'estableixen els principis que els regulen. Fora de la nostra psique i dels nostres actes, aquests dos principis són inexistents. Només la ment humana és capaç al llarg de la seva diversa manifestació en el temps, de definir-los, establint-los en diferents expressions i categories. I evidentment, també, modificant-los de dalt a baix, doncs allò que en un temps podia haver estat dolent, perseguit o es considerava negatiu, ara pot ser bo, o si més no, tolerable, i viceversa. Podem dir doncs, que el mal i el bé, són dues potències íntimament lligades a l'esser humà, i que aquestes actuen en nosaltres, tot seguint el lliure albir, més enllà de les predestinacions. És el pesat jou del dualisme que sempre ha acompanyat a l'home, si més no, amb consciència, una cosa que va de baixa. Pels càtars, el món és obra del dimoni, el demiürg dolent que ens tempta amb la matèria que ens envolta i, que per doble partida, essent fills de la seva obra, en la carn que revesteix les nostres ànimes.

Tornant al model més immediat que és per l'home la natura, podem observar distintes situacions que poden esdevenir catastròfiques i apocalíptiques, no només per a la nostra espècie, sinó per a la continuïtat de la vida en general, tal com nosaltres la concebim. L'oxigen mateix, vital per a la gran majoria d'expressions de vida, aparegué, farà cosa d'uns 2.200 milions d'anys aproximadament, com un gas mortal que posà fi amb la vida de la majoria d'espècies que poblaven el planeta. La catastròfica erupció d'un volcà amb la consegüent destrucció del seu entorn, farà que aquest escenari desolador, es converteixi, al llarg d'un temps, en un ric espai de nova expressió de formes de vida. Allò que aparentment sembla dolent, veiem que, en multituds de moments, és beneficiós per d'altres. Aquesta relació d'acció i reacció, o de canvi i efecte, és la clau de la biologia, i per tant, de tota manifestació de vida. El sofert adaptar-se o morir que ens aportà Darwin, o bé la llei del més fort, del més hàbil, resistent o... més barrut en el cas humà. Una equació que és força implantada en la conducta humana, com és el mateix cas de les guerres. L'evolució humana i del pensament filosòfic, ètic o moral, no han fet que deixem de recórrer als enfrontaments bèl·lics, sinó més aviat al contrari. El món se'ns ha fet petit, i és en els espais reduïts, on el veí que molesta, sembla que encara és més molest. De ben poc ens ha servit el llegat de la filosofia i de la diplomàcia quan observem la infinitat de conflictes que actualment són presents en el planeta. Mai no hem tingut tants mitjans, motius, instrument i intel·ligència per a fer un món millor, i sembla que l'especialització i tota aquesta riquesa, s'enfoca a tot el contrari.

Ens hem especialitzat en què aquests i d'altres conflictes, d'una manera o altra, estiguin en tots els escenaris. I si no, de manera latent, esperant el moment d'esclatar. El malestar social provocat per la desigualtat generalitzada, n'és un dels principals factors. L'home antic o primitiu, abans de conèixer les ciutats, tot i les restriccions, no passava gana. Ara, segons sembla, aquest món tecnificat, a més a més de provocar aquesta desigualtat, es beneficia de la por mercadejant amb les diferents tipologies de crisis. El planeta té capacitat suficient per abastir les necessitats generals de tots, només que la cobdícia d'uns pocs sotmet la sort dels altres. Sabem que un 1% de la població mundial posseïx el que l'altre 99% li falta, i això sembla que no vol canviar, més enllà de les paraules buides dels governs que en la majoria de casos són dirigits per cínics i psicòpates. Aquest és un altre mal evitable, però no interessa. La solidaritat, una paraula moderna, tot i que existeix —paradoxalment creix—, però de manera ben tímida I ja no dic a escala de governs de països, d'administracions o agents polítics, si no en l'àmbit social, i aquest és el pitjor resultat.

Recordem la puntada de peu que una periodista hongaresa proporcionà al pare sirià que portava a coll i bé a la seva filla. Lluny de lladres de guant blanc, o de lladres encorbatats, si no de gent amb suposats estudis i nivell, però sense cap sentiment d'empatia, tal com succeïa a l'Alamània nazi. Xenofòbia, odi i apartar la mirada. Tot i que de l'Alamània nazi ja han passat més de 70 anys, el pitjor és que em temo que no li caldria massa esforç per tornar a una situació similar. I aquest sí és un altre mal evitable.

Des de l'aplicació de l'energia nuclear en la indústria armamentística, havent assolit la capacitat de poder destruir el planeta milers de vegades, la tensió de l'amenaça, com fou el cas de "La Guerra freda", continua donant grans beneficis als seus gestors, convertint el món en un esfèric tauler d'escacs.

En les múltiples manifestacions del comportament, l'estupidesa és una condició exclusiva de l'home, en especial, la manera de com fer mal a l'altre simplement per plaer. En les altres espècies, el suïcidi programat és inexistent. Al davant d'aquest conflicte, el de l'amenaça nuclear o la biològica, i que davant la magnitud d'amenaça global del problema, només pot ser acotat, tal com diu en Hans Jonas a El carácter modificado de la acción humana, pel sentit de la responsabilitat, prestant especial atenció, amb el que poden trobar-se les futures generacions. I no només fent esmena d'aquesta capacitat de destrucció atòmica del planeta, si no també la responsabilitat que tenim actualment, en l'àmbit ecològic per a preservar l'ecosistema per a les generacions futures. Aquest sentit de responsabilitat és encara ben minso, i és ben absent en diversos sectors, en especial en el món financer i polític. Depredar, enriquir-se i allò —tan americà— de que la fi (sobretot personal), justifica els medis, s'ha portat fil per randa, i encara continua.

El pitjor és que les seves ombres, com les de la Caverna de Plató, n'han encisat a molts, i sovint, conscients o no, sota el beneplàcit d'amplis sectors de la mateixa societat. Els encantadors de serps toquen molt bona música, però també d'altres els la ballen a gust, malgrat que ara no se'n recordin. I això, tot i que és també evitable, s'ha de tenir voluntat de corregir. Aquesta voluntat és col·lectiva, però tot sovint, la mateixa societat articula mecanismes perquè allò continuï rodant d'aquesta manera, perquè al cap i a la fi, és beneficiosa, tot i ser lluny de tota ètica, del pensament col·lectiu o del políticament correcte, com allò de "l'ara no toca".

Ens hem especialitzat a autodestruir-nos tantes vegades com sigui necessari. I el pitjor de tot, especialitzat a fer-ne negoci, gaudir de la mort i del sofriment aliè. I a sobre, fer-ne apologia en els mitjans de comunicació com són la TV i internet. Aquest, el de fer mal per plaer a un altre, és el primer mal evitable. Com deia Kant, no cal ser un geni o un intel·lectual per a saber distingir allò que està bé o malament:



La raó humana pot assolir allò que és moral, fins i tot, des del més vulgar enteniment, amb una gran exactitud i encert. ... No és necessària cap ciència o filosofia per saber el que s'ha de fer, per a ser bo i honrat i, inclòs, savi i virtuós...

Per això, precisament el que no es fomenta es el pensament, ni que la gent tinguem criteri propi, si no un criteri col·lectivitzat pels poders, des d'uns mitjans de comunicació cada vegada més nefastos i manipul·ladors. Parlant en plata, el que es fomenta és la idiòcia i la zombificació generalitzada. Si una civilització extraterrestre estigués dubtant, mentre s'acosta al nostre planeta, de destruir-nos, i que per fortuna sintonitzés un dels nostres canals de TV, estic del tot segur que ens aplastaria com a un mosquit, doncs veuria que no valem la pena, doncs quan no es tracta de ficció, la realitat de les notícies es prou dramàtica, i a sovint sàdica en la majoria de pel·lícules on predomina l'exercici de la violència, l'abús i del crim. O programes de l'estil "Gran hermano". Aquests són les icones que s'estan imposant, el de la decadència, el de la ignorància i el de la poca educació.

Després, que no ens estranyi —de fet ja no ens sobta— que, cada mes o així, un alumne d'un col·legi d'un institut mati als seus companys i professors armat per una arma de foc o d'una ballesta comprada a ebay. Són molts els models que s'han implantat enaltint aquest tipus de conducta. Abans els romans anàvem al circ, ara, el circ és a casa, prement un botó, amb un repertori ben ampli de funcions "educatives", des de ja fa temps que a les programacions de TV i, més recentment, a internet. Si aquests alienígenes sintonitzessin mitjançant una emissora de ràdio peces de Mozzart o a Puccini, segurament canviarien de pla, però a l'aterrar, veurien que el món és diferent. Evidentment sabrien que som capaços de produir coses belles, però les dolentes i aterradores, sens dubte les superen. Davant això, se'm planteja altra pregunt: és això evolució? Cap a o anem?

Recorrent novament a la natura, sabem que han existit espècies que no han evolucionat, i que se han extingit sense deixar rastre. Sempre hi ha qui pot veure en tot això que es tracta del preu de l'evolució, però jo no hi estic d'acord. Evolucionar, al meu judici, és també aprendre, però aquesta faceta sembla ser que ara per ara, és en un segon pla en el quadern de bitàcora de l'humanitat, tot i les bones voluntats d'alguns.

Continuarà

Etiquetes: septimània càtars bonshomes catarisme occitània Jonas Kant guerra freda mal be dualisme lliure albir