Darrera els paisatges dels nostres càtars. Solsonès i Alt Urgell

Actualment Josa i Tuixent formen un sol municipi i la seva capitalitat recau sobre Tuixent. Tradicionalment primava el conreu cerealístic i el pastoreig també en fou important, amb grans zones de pastures. Una altra manera de subsistir fou la caça menor i la pesca de truites de riu. En el municipi conflueixen dos rius, el Josa i el Mola formant el riu Vansa, que li dóna nom a la vall. Els seus boscos i recursos també han estat font de subministraments i manufacturats diversos. La tasca de les trementinaires, n'és un bon exemple. En el punt més alt del municipi de Tuixent tenim l'església d'origen romànic de Sant Esteve tot i que al llarg del transcurs del temps ha sofert diferents modificacions. Presenta una sòlida torre-campanar de planta quadrada que originàriament era rematada amb coberta de punxa, se suposa que oferia també la funció de defensa o refugi. És una església lluminosa i polida, el seu paviment encara és l'original de rajola cuita clara, el que fa que l'atmosfera interior sigui molt agradable. Es conserva la talla romànica de la Mare de Déu de Tuixent i una pintura-retaule gòtic del 1577 dedicat a Sant Sebastià, tots dos recentment restaurats.

El nucli es troba protegit per la Serralada del Cadí, la Serra del Verd, la de la Sella i la muntanya de l'Arp, com una mena de Shambalà ideal per a passar desapercebut dels inquisidors tot i pertànyer a Santa Maria de la Seu. Només cal pensar en la duresa de l'hivern en aquest indret i la dificultat que representaria amb la neu i el glaç poder-hi accedir. Hi existí un castell el qual ens consta en el fogatge del s. XIV però gairebé no en queda cap testimoni dempeus. La població actual és al voltant dels 125 hab. que com és característic en aquests poblets, és en clar retrocés. Cal assenyalar que l'existència d'una altra església, la de Sant Jaume, assenyalen que tingué anteriorment una població considerable, i que antigament, a la vall, hi havia uns tres-mil habitants.

És força interessant la visita al Museu de les trementinaires que, tot i ser de reduïdes dimensions, té un discurs potent i propi, íntimament lligat a la zona. De fet, eren dones trementinaires i remeieres que es proveïen dels boscos no tan sols per elaborar les trementines, sinó també els remeis que els recursos naturals els procuraven. Aquestes dones baixaven de la vall i caminant els antics camins medievals, s'arribaven a peu a gairebé tots els indrets de Catalunya, els més apartats i tot, com Roses o més enllà de Tarragona. Tradicionalment anaven de dos en dos, amb una trementinaire experimentada i una aprenenta (no us sona això?). S'arribaven a les poblacions i venien la trementina, la varietat d'herbes que sabien els demanarien i fins i tot, portaven d'altres mercaderies com tabac i el que sabien era de menester. Era una ocupació d'hivern per eixamplar els recursos i de dones d'extracte humil. Segurament, els camins que les van veure passar, són els mateixos que empraren els nostres càtars pel seu anar i venir. Tradicions, saviesa a l'hora de reaprofitar els recursos i l'estigmatització per conèixer coses que no estaven a l'abast de tothom. A Tuixent sembla que també hi hagueren casos de bruixeria. Cal tenir en compte la proximitat del Pedraforca i aquells substrats que fins al dels càtars van superposar-se al llarg dels segles en aquelles persones i activitats que pensaven i es desenvoluparen de manera diferent a l'oficialitat.

Àlbums de fotos