Àlbums de fotos catarisme
ROCAFIXADA. País de Foix (Arièja)
Rocafixada és un dels castells de les terres càtares que no és massa conegut, tot i ser un dels principals. Possiblement, des del s. XI que no va patir cap transformació. Els plafons informatius que veiem a l'entrada del poble, podem llegir en francès i en occità, que les primeres notícies del castell són del 1034, i els seus primers senyors foren els Palhers, que estaven embrancats amb els Rabat. El senyor més destacat fou Bernat Amièl de Palhèrs, i sempre va fer costat als comtes de Foix i als de Tolosa en les seves lluites contra els croats invasors. D'altres informacions, en l'àmbit de publicacions, ens diuen que pertanyé a la família Perella, la qual fou addicte i protectora del catarisme i és més vell que el de Montsegur. Cap notícia en aquests plafons sobre els Perella a qui sempre se'ls ha atorgat la seva titularitat, si més no, durant el període anterior a la caiguda de Montsegur. La informació que ens dóna és que a partir del 1246, el castell és habitat per Guilhèm de la Planha i per la seva família, un dels principals actors del setge d'Avinyonet. També ens diu que el 1288, el senescal de Carcassona , Simon Brisetête, edificà una bastida per ordre reial, anomenada la 'Bastida de Montfòrt'. O sigui que, aquesta info tira per terra això que Rocafixada gairebé no patí cap transformació.
S'accedeix a ell des de la plaça del poble per un camí planer, a voltes acompanyat de xipresos que ascendeix per la rocosa i vertical paret on es bastí el castell. A mig camí, havent donat la volta a la muntanya, l'ascens és més pronunciat i des d'ell, ja veiem els panys de paret que es construïren en aquella part de l'abisme.
L'accés al recinte fortificat, s'estreny aprofitant unes pedres naturals que limiten el pas a una persona. Una bona manera de tenir el control sobre el visitant. Un cop a dalt, distingim dues parts, la zona emmurallada i, al cap de munt del cim, el castell. Suposo que, com en el cas de Montsegur, en un principi el poble era situat en la part superior de la muntanya. Actualment no es pot accedir a la part del castell, però ho vam fer. Dos grans blocs de pedra tornen a estrènyer l'accés que no és fàcil. Les runes sepulten algun petit tram d'escales que, esculpit en la roca mare, encara resisteix el temps. Aquestes dificultats del terreny i la seva limitació, oferia un control màxim sobre els accessos, a més a més d'una bona defensa.
Un cop a peu del castell, un espai quadrangular assegurava el post amb. Encara queda algun fragment de nervi que arrencava des dels angles dels murs. Les pedres que posseïen un tractament escultòric o decoratiu són de color ocre que, destaquen sobre el gris. A la banda i banda d'aquest espai, dos espais per a descansar els vigilants o porters, o el visitant, rematats per un arc gòtic. Un cop a la plaça d'armes, veiem a mà dreta els alts murs que dominaven des del nostre accés. Comptant amb el nivell de l'espai, veiem que, a més a més, aquesta fortificació tingué almenys, dos pisos. En general, per la factura de la resta d'elements arquitectònics que, anaven més enllà de l'aspecte defensiu, té tot l'aspecte d'haver estat un bell castell-palau d'alçada i de nivell.
Just al davant de l'entrada principal, s'aixeca un altre cos al qual s'accedeix a la torre mitjançant una escala de fusta. A la seva esquerra, un recinte, ara completament enrunat. La majoria d'aquests espais tenen aquesta disposició geomètrica de forma regular. Pots fer-te a la idea que fou una obra ben feta i com deia, de nivell. En el 1463, la titularitat fou restituïda al comte de Foix. Actualment és considerat un Bé Nacional.
Sens dubte fou un castell càtar, de defensa i recolzament contra l'invasor francès. Alguns l'emparenten amb allò de la 'geometria sagrada' de Montsegur. Des de Rocafixada, a la dreta del paisatge, emergeix el seu bessó, Montsegur, des dels quals dominaven aquella part de l'escenari natural i segurament mantenien complicitats de tota mena. Em sap greu dir-ho però el poble, tot i tenir una plaça enorme, no ofereix, estèticament, cap mena de gràcia i l'església, que vam trobar tancada, presenta els seus murs completament arrebossats de ciment, cosa que li treu tot encant. Això sí, des de la zona d'aparcament, la vista és privilegiada. L'atractiu, un cop més, recau en el record, el castell i el paisatge. La fisonomia present del conjunt, és decebedora. França va fer molt bé la seva feina, i continua fent-ho.